El passat diumenge, vaig acudir a un indret on no tinc el costum de fer-hi presència. A les 11h del matí, després d'un bon esmorzar, una dutxa i amb la millor roba de la que disposo, tot xino-xano, vaig fer camí cap a l'església del poble per assistir a la missa setmanal. Uf! Com costa escriure aquestes paraules. Però deixeu-me explicar abans de començar induir cap a falses hipòtesis.
Segons la tradició familiar, al seu dia, vaig estar batejat en la religió catòlica, vaig realitzar la comunió i més tard, també vaig fer la confirmació. Però llargues reflexions durant els últims anys m'han portat a deixar la religió de banda fins a tal punt de poder-me considerar agnòstic. Actualment, si entro en una església, mesquita, sinagoga o qualsevol altre temple religiós, en gran mesura, és per fer-ne una visita arquitectònica i cultural. I de tan en tan, per assistir a alguna celebració religiosa al qual he estat invitat. Podríem dir que respecto més tipus de creences que no pas comparteixo.
El Senegal és un país majoritàriament musulmà. Aproximadament n'hi ha un 80%, vers el 20% de cristians. Aquesta dada és una mitjana de tot el país, ja que al sud, a la Casamance , el percentatge de catòlics augmenta, com també augmenta el percentatge de musulmans a la zona on es troba la ciutat santa de Touba, al centre del país. El projecte al qual jo treballo està situat en una comunitat rural a uns 60km de Touba. És a dir que estem a la regió més musulmana del país. Es podria dir que ja tinc innat el “salamalékum, malékumsalam” en la meva salutació.
El fet de viure entre musulmans no em presenta cap problema -bé, depèn de com considerem el fet de que no hi hagi carn de porc-, però considerant que he estat criat en base catòlica i que l'església està al costat del bar (tot s'ha de dir), l'altre dia em van entrar ganes d'entrar-hi. Suposo que era com per sentir-me més aprop de casa durant uns instants. Així que li vaig preguntar al propietari del bar, l'Alfonso, un home actiu però molt tranquil, a quina hora era la missa del diumenge.
La veritat és que em va agradar i tot, no per anar a pregar cada setmana, sinó per tal i com tot es va esdevenir. La comunitat de cristians és molt petita a Gassane. No tenen capellà propi; un cop al mes ve el capellà de la capital de la regió, Louga, situada a uns 200km. I els altres diumenges, fan la missa entre ells. És a dir, cadascú diu una part de la missa i els altres segueixen. Això és el que la va fer tan agradable. Que no hi havia una autoritat imponent, superior a la resta, que guiava el remat en les seves oracions, sinó que el mateix poble era guiat per ell mateix. Haig d'admetre que a dins l'església érem només una quinzena de persones i això en facilitava bastant l'organització. Però no treu el fet de que s'esdevenís tal com dic.
Del que es va dir durant la missa, poca cosa us en puc dir, ja que era en serer. Sé algunes paraules en wólof, però de serer no en tinc ni fava. Això si, al final un “germans donem-nos les mans” que sempre m'ha agradat i, al ser tant pocs, pots donar la mà a tothom.
