Una gran tortura

Com sempre, abans d'escriure les línies següents, vull deixar constància que no és la meva intenció ofendre a cap individu. Simplement, expressar el meu punt de vista de la situació a través de l'escriptura, posant-hi una toc d'humor per una lectura més amena. Doncs bé, dit això, continuo. I ho intentaré escriure el més ràpid possible, ja que no em queda gaire temps.

En aquests moments en què estic escrivint aquestes paraules, em trobo assentat al tamboret del mini escriptori de la meva habitació. Com de costum, fa un parell d'hores que ha marxat l'electricitat; mai saps quan tornarà. O sigui que haig d'acabar la crònica abans que s'esgotin els 35 minuts que em queden de bateria. Un fet com aquest, que marxi l'electricitat, quan passa a casa nostra, és la notícia del mes. Aquí, si hagués de ser la notícia del mes estaríem tot el dia enganxats al diari. Així que al final un s'hi acostuma. El que ja em costa més de suportar és el fet de que, em qüestió de dos mesos, s'hagi tornat a espatllar la bomba d'aigua per abastir la població. Recordareu que a principis de mars ja vaig comentar que ens havíem quedat sense aigua, i que vam tenir sort que s'arreglés en una setmana. Doncs ha tornat a passar. Ningú sap ben bé el motiu. Es diu que és per culpa del baix voltatge que arriba a Gassane i, com que la bomba necessita més potència per funcionar, al final cedeix i es para. Altres diuen que és Al·là qui ha volgut que fos així. Sigui com sigui, la qüestió és que viure, o sobreviure, uns dies -espero que no siguin gaires- sense massa aigua.

Per la meva sort, o gràcies a la meva capacitat de prevenir els esdeveniments, m'havia guardat un parell de garrafes d'aigua de 10l cadascuna, per aquestes emergències. Però, us heu parat mai a comptar quants litres d'aigua gastem a casa nostre al dia??? i no parlo d'aigua per veure, aquesta la guardo a part. Ja us dic jo que més de 10 litres diaris. Es diu que la mitjana a Catalunya és d'uns 150l diaris i a Estats Units la mitja arriba als 250l diaris. Aquí amb aquesta aigua faríem meravelles. De moment hem de fer meravelles per passar amb 3 litres al dia. Espero que el problema s'arregli aviat.

Doncs bé, després de fer la meva dutxa de 2 litres d'aigua, per treure'm la suor de tot un dia a més de 50º en ple sol, m'assento al mini menjador que m'he muntat a l'habitació (ja us passaré unes fotos de la nova distribució), tot a les fosques, encenc una espelma, aixeco la forquilla per fer queixalada i de sobte, com aquell qui no vol, comença a sonar una musiqueta que ressona per tot el poble. Més que una musiqueta, com ho diria, és un cant religiós. Resulta que avui hi ha una gran celebració religiosa al centre del poble; jo visc a... 100m!!! I aquesta celebració, que acaba de començar -ara són les 8h del vespre- diuen que durarà fins altes hores de la matinada. I jo no tinc ni 5 minuts de bateria per poder dissimular la festa amb la meva música del portàtil. Si arribo a demà, ja us explicaré com he passat la nit. Sort que m'han dit que ha guanyat el Barça, evidentment no he pogut veure el partit. Als 10 minuts de joc ha set quan ha marxat la corrent.

---

Ja torno a ser aquí!!! Es veu que avui Al·là, Déu, Buda o algun dels altres déus ha escolta les meves oracions i ha fet tornar l'electricitat. Gràcies. Això no treu però, que hagi de passar tota la nit escoltant cants religiosos dels quals no entenc ni una paraula. Com a mínim, tinc el meu portàtil encès, on puc escoltar música durant moltes hores. Així que... uuuiiiieeee!!! All-right, what's jamming!!!

Classe multilingüe

Aquestes línies estan especialment dedicades a totes aquelles persones que es dediquen al món de l'ensenyament, ja sigui en l'àmbit que sigui.

El projecte que estem duent a terme tracta sobre la formació de joves en tècniques de construcció i de gestió de centres socials. I les pràctiques de la formació de construcció és la mateixa construcció del centre social per la comunitat rural on es du a terme el projecte.

Com és d'esperar, la formació en tècniques de construcció es fa directament a l'obra, fent la majoria de les explicacions in situ, o sigui, en el moment d'executar-se l'obra. Tot i això, n'hi que sigui un diminut percentatge, es dona alguna part teòrica; nosaltres em aprofitat una aula de l'escola per poder-la realitzar.

D'això us volia parlar. Del fet de donar una classe teòrica, fent explicacions en una pissarra, tot esperant que els alumnes en prenguin apunts i preguntin tots els dubtes que tinguin. L'Anna i jo, el dia abans, vam estar preparant els punts que volíem tractar en aquesta primera classe, ordenant-los per seguir un ordre i sense posar molts temes, per no cansar el grup.

Abans de començar la classe, ja érem conscients de que no ho tindríem fàcil per fer-nos entendre. L'Anna no parla francès i jo el parlo fins un cert punt, i pel què fa el wòlof... xapurragem quatre paraules. Però un cop vam començar, ens vam adonar de lo feixuc que seria aquest tema. Per sort hi ha un noi del grup, en Soulymane, que és molt espavilat i de seguida capta les idees per traduir-les. Doncs bé, jo feia la meva explicació en francès, ell i 3 més ho entenien, i llavors, en Souleymane, feia una primera traducció en wólof, per la majoria que no entén el francès, i després en polar, perquè hi ha un altre noi que no entén massa el wòlof.

Així que imagineu-vos, haver d'utilitzar 3 llengües per poder fer una explicació, la cosa ja s'allargava, però no s'acaba aquí. Tot plegat em demanaven algun dubte que jo no el sabia respondre, ja que era més de paletes. Jo li demanava a l'Anna, ella m'ho explicava, jo li explicava a en Souleymane i ell li explicava al que ho havia demanat amb wòlof i després amb polar perquè l'altre noi també ho entengués. Però encara no s'ha acabat.

Hi va haver un moment que amb l'Anna ens vam fixar amb els apunts que prenien. Jo havia apuntat les proporcions dels blocs de terra comprimida. Ho havia escrit amb francès assegurant-me de no fer cap falta, i amb la millor lletra que els meus dits em permetien. Doncs de sobte, mirem la llibreta d'un dels nois que no parla francès i encara no havia escrit res. Tenia la llibreta oberta pel què per nosaltres seria la última pàgina, amb el bolígraf apuntant l'extrem superior dret, tot intentant deixar impreses algunes paraules en aquell full, però li resultava impossible. Resulta que no havia anat a l'escola primària ni secundària, fet pel qual no sabia parlar francès. Només havia anat a l'escola alcorànica fins als 7 anys, on s'havia après l'alcorà de memòria i a escriure l'àrab. L'àrab s'escriu de dreta a esquerra i utilitza un alfabet completament diferent al nostre. Evidentment, en veure les paraules escrites en francès, que no s'havia interpretar, ni tant sols per on començar a fer-ho, se li feia el cap una bola. I com ell, uns quants més.

Així que a part de tot l'enrenou de les traduccions, en Souleymane, els hi dictava el que hi havia escrit, lentament, perquè ho poguessin escriure a les seves llibretes. Gràcies Souleymane.

En veure tot aquest panorama, amb l'Anna vam reduir el temari preparat per a la primera classe a una quarta part. Així que encara ens queden moltes classes. Però tal com diuen, val més lent i ben fet que...

Només em queda dir-vos, senyors/es professors/es, que si un alumne no us entén en una classe, proveu de canviar d'idiomes, tan parlats, com escrits, com de símbols.