El projecte amb cara i ulls 3.0

  cap a la teulada...

El projecte amb cara i ulls 2.0

    el centre ja s'aixeca...

El projecte amb cara i ulls

Sempre he dit que l'inici del projecte que estem duent a terme ha estat molt difícil i dur d'arrencar. Finalment, però després d'uns mesos intensos de treball, en tenim un primer resultat molt satisfactori.

Crec que el millor és que us deixi unes fotos del que ha estat l'execució d'aquesta primera fase.

 

   Els primers blocs ja estan col·locats!!!

      I un bon esmorzar per continuar la feina.

                                                                                               continua...

Dieu-me hipòcrita!

         El passat diumenge, vaig acudir a un indret on no tinc el costum de fer-hi presència. A les 11h del matí, després d'un bon esmorzar, una dutxa i amb la millor roba de la que disposo, tot xino-xano, vaig fer camí cap a l'església del poble per assistir a la missa setmanal. Uf! Com costa escriure aquestes paraules. Però deixeu-me explicar abans de començar induir cap a falses hipòtesis.

         Segons la tradició familiar, al seu dia, vaig estar batejat en la religió catòlica, vaig realitzar la comunió i més tard, també vaig fer la confirmació. Però llargues reflexions durant els últims anys m'han portat a deixar la religió de banda fins a tal punt de poder-me considerar agnòstic. Actualment, si entro en una església, mesquita, sinagoga o qualsevol altre temple religiós, en gran mesura, és per fer-ne una visita arquitectònica i cultural. I de tan en tan, per assistir a alguna celebració religiosa al qual he estat invitat. Podríem dir que respecto més tipus de creences que no pas comparteixo.

         El Senegal és un país majoritàriament musulmà. Aproximadament n'hi ha un 80%, vers el 20% de cristians. Aquesta dada és una mitjana de tot el país, ja que al sud, a la Casamance, el percentatge de catòlics augmenta, com també augmenta el percentatge de musulmans a la zona on es troba la ciutat santa de Touba, al centre del país. El projecte al qual jo treballo està situat en una comunitat rural a uns 60km de Touba. És a dir que estem a la regió més musulmana del país. Es podria dir que ja tinc innat el “salamalékum, malékumsalam” en la meva salutació.

         El fet de viure entre musulmans no em presenta cap problema -bé, depèn de com considerem el fet de que no hi hagi carn de porc-, però considerant que he estat criat en base catòlica i que l'església està al costat del bar (tot s'ha de dir), l'altre dia em van entrar ganes d'entrar-hi. Suposo que era com per sentir-me més aprop de casa durant uns instants. Així que li vaig preguntar al propietari del bar, l'Alfonso, un home actiu però molt tranquil, a quina hora era la missa del diumenge.

         La veritat és que em va agradar i tot, no per anar a pregar cada setmana, sinó per tal i com tot es va esdevenir. La comunitat de cristians és molt petita a Gassane. No tenen capellà propi; un cop al mes ve el capellà de la capital de la regió, Louga, situada a uns 200km. I els altres diumenges, fan la missa entre ells. És a dir, cadascú diu una part de la missa i els altres segueixen. Això és el que la va fer tan agradable. Que no hi havia una autoritat imponent, superior a la resta, que guiava el remat en les seves oracions, sinó que el mateix poble era guiat per ell mateix. Haig d'admetre que a dins l'església érem només una quinzena de persones i això en facilitava bastant l'organització. Però no treu el fet de que s'esdevenís tal com dic.

         Del que es va dir durant la missa, poca cosa us en puc dir, ja que era en serer. Sé algunes paraules en wólof, però de serer no en tinc ni fava. Això si, al final un “germans donem-nos les mans” que sempre m'ha agradat i, al ser tant pocs, pots donar la mà a tothom.

Fotos 3.0 - Va d'animals

   Les grans tortugues de la reserva de Dakar.

    Un prestatge fet a mida. Anna, et sona?? Finalment l'he fet!!!

   Traient sorra del pou del poble, aprofitant que no hi ha aigua.

    I aquí... el meu nou company d'ahbitació. Es diu Sidi. És el de l'esquerra, petit i verd.

Que no ens n'oblidem mai!!!

    Avui en dia, l'Ile de Gorée és un dels punts forts pel turisme del Senegal. Antigament ja havia estat un dels punts forts,i de tota l'Àfrica Occidental, però no de turistes, sinó d'esclaus.
 Moltes escoles senegaleses porten els seus alumnes a aquesta illa per mostrar-los-hi la vida dels seus avantpassats. Crec que hauria de ser una visita obligada per totes les escoles del món.

    La porta del No-Retorn.

    Abans, un motor destructiu. Avui, un taller de creacions artistiques. Tot pot canviar.

Fotos 2.0

   ... més Casamance.

 A l'esquerra, la mesquita, a la dreta, l'esglesia. Viuen de costat, dia a dia. Perquè a casa nostre això és tant difícil?

Pescadors ganesos venen fins a les costes senegaleses per capturar la manta de la regió. Són uns artistes alhora de fer piragues.

Bicicletada pel mig de la selva.

Bon appetite!

Fotos, fotos i més fotos!!!

   Aprofito la meva curta estada a la capital per enviar tot de fotos que havia promès de fa temps.

   Començant per la bellesa i la majestuositat de la Casamance, la meva regió predilecta del país. Mireu les fotos i entendreu el perquè. 

 

La Casamance i les seves monstruitats d'arbres.

      Alegria, que és festa major!!!

  

Aquest petit restaurant porta el nom de "Resto le formanger" en honor al gran arbre que antigament hi havia al costat. Si hi pareu atenció, el tronc que s'enfila darrera al cotxe, no li queda res més que aquests 3 metres de fusta. Fa cosa d'un any el vent el va trencar, fent caure així un mostre d'uns 50 metres.

Recol·lecta de vi de palmera. És ven curiós. Només sortir de l'arbre ja porta alcohol; el deixen fermentar uns dies més i cap a la gola. I està boníssim!!!

 Navegant per la Casamance, tot un laberint de cursos fluvials.

Aquí tothom té la seva piragua.

Nosaltres ens queixem de que a l'agost no hi ha lloc a les nostres platges. Aquí hi ha dies que no trobes res més que un porc passejant-hi.

Vendre gat per llebre

Aquí hi ha algú que s'hi està fent la barba d'or. Aquest era l'altre possible títol que havia pensat per aquesta crònica, ja que, per aquelles casualitats de la vida, he topat amb una gran estafa que s'està vivint avui en dia al Senegal. I m'agradaria saber si en altres països passa el mateix. Us ho explico tot seguit.

Abans però, per una millor comprensió del text, deixeu-me aclarir-vos quatre termes tècnics en la construcció. Com molts haureu vist, en una obra s'utilitza l'anomenat formigó armat, que és el formigó amb barres d'acer al seu interior per millorar-ne la resistència, dels quals se'n diu l'armadura. Aquestes barres poden ser de diferents diàmetres depenent de la magnitud de l'obra. En un edifici de dues plantes, per exemple, s'utilitzarien barres de diàmetre de 6mm, 8mm, 10mm i 12mm, generalment. I segons el diàmetre el pes de la barra varia, un fet molt important, ja que, l'acer es compra a pes. Així que no és el mateix comprar 100kg de Ø8mm, on tindràs 20 barres de 12m, que 100kg de Ø10mm, on tindràs 13 barres de 12m.

Us poso una foto de l'armadura d'un pilar per treure-us de dubtes.

Dit això, puc començar a explicar-vos la meva gran troballa. Ja fa uns dies, al principi de l'obra, vam fer una primera compra d'armadura. Justament, però, aquell cap de setmana l'Anna i jo ens trobàvem fora del poble. Així que, quan vam tornar al dilluns, vam veure ja les barres al magatzem. Ens van dir que havien comprat 100kg de Ø10mm i 50kg de Ø6mm. A cop d'ull costa de veure, però ja des del primer moment, li vaig comentar a l'Anna que allà em semblava que no hi havien 150kg d'acer. Així que, vaig decidir, per estar-ne tranquil, verificar-ne el pes. No és que fos una tasca massa fàcil. Imagineu-vos una balança de ganxo, com les que utilitzen a les carnisseries, però amb un ganxo a sota enlloc d'un plat, intentant pesar una barra d'uns 12 metres de llarg. Bé, doncs després de varis intents, fent diferents proves per comprovar-ne el resultat, la meva sorpresa va ser que tenia més bon ull del que em pensava. De 150kg que representava que havíem comprat, allà n'hi havia només uns 109kg. I és clar, de seguida et venen al cap les primeres hipòtesis del què haurà pogut passar. Des de que els companys amb qui treballem han robat 40kg de barres, a que el venedor on comprem al material és amic de l'associació amb qui treballem, i se li ha pagat més del compte per fer-li un favor. Des d'aquí vull demanar mil disculpes, amics, per aquests mals pensaments.

Després d'uns quants dies donant-hi voltes, un matí tot passejant-me per l'obra, em vaig aturar a mirar com estaven preparant les armadures. A Catalunya, i en general al món occidental, es compra l'armadura ja preparada i a l'obra només es col·loca per fer el formigó armat. Al Senegal, en la majoria de casos, es compren les barres d'acer de 12m i a la mateixa obra es tallen, es dobleguen i es lliguen per fer-ne les armadures. I per doblegar-les utilitzen com unes menes de claus angleses amb boca fixa. A casa nostra se'n diu grifa, però haig de reconèixer que en desconeixia totalment la seva existència. I al ser de boca fixa, se'n necessita una per cada diàmetre. Doncs tot fixant-me en aquest procés d'elaboració d'armadures, vaig adonar-me que a cada clau hi havia escrit un número i la paraula “ITALY”. El número feia referència al diàmetre pel que servia la clau i la paraula “ITALY”, com era de suposar i tal i com em van afirmar més endavant, feia referència al país d'importació del producte. La meva pregunta va ser formulada d'immediat: “Com podeu fer servir una clau del 8 per doblegar barres de 10mm?” Però resulta que la meva sorpresa va ser compartida amb els altres companys de feina, fins i tot pel cap d'obres que tenim contractat, qui feia temps que utilitzava aquestes eines i no s'havia parat mai a preguntar com es podia doblegar ferro de 10mm amb grifa del 8.

Us podeu imaginar quin era el problema que teníem entre mans, no? Havíem comprat ferro de diàmetre de 8mm enlloc de diàmetre de 10mm, però havíem pagat el preu de 100kg de 10mm, quan només teníem 65kg de 8mm. Econòmicament parlant, havíem pagat 17€ de més per cada “100kg”. Potser us semblarà poc, però en un país on el salari mitjà és d'uns 100€, la cosa canvia. I el mateix ens havia passat amb el ferro de 6mm, que no era de 6 sinó de 5mm.

A partir d'aquí va començar la meva recerca per saber on hi havia el frau. El primer pas va ser anar a parlar amb el botiguer del poble que ens ven el material. Convençudament va negar que ens hagués vengut gat per llebre. I en mostrar-li que el seu anomenat ferro del 10 realment tenia 8mm de diàmetre, va posar la mateixa cara de sorprès que la resta. No entenia res. El nostre projecte es situa en una petita comunitat rural on gairebé tota la mercaderia prové de la ciutat santa de Touba, al centre del país. Així que la següent parada va ser allà. Malauradament pels comerciants de Touba, ells també estaven enganyats. A totes les ferreteries que vaig passar, venien ferro de 8mm de diàmetre com a ferro del 10. Llavors em van comentar que les barres d'acer era un producte importat d'Europa, d'Alemanya deien alguns. I l'entrada del material al país es feia per mar, descarregant-lo únicament al port de Dakar, la capital. En aquell moment però, començaven les meves vacances, i no tenia previst passar per Dakar fins al cap de 15 dies. Així que abans d'anar directament al que podria ser el centre de la qüestió, em vaig dedicar a tafanejar per les ferreteries de les regions de Tambacounda i Casamance, al sud del Senegal.

Com era d'esperar, no vaig trobar novetats sobre la qüestió. Ferreteria rere ferreteria, verificava la discordança entre el nom que li posaven a les barres i el seu diàmetre. Fins a tal punt que vaig arribar a dubtar dels meus coneixements. El millor era esperar que arribés a la capital per aclarir-ho tot. Però encara faltaven dies i la meva intriga anava en augment.

Geogràficament, Senegal té la gran curiositat d'albergar el país més petit de l'Àfrica al seu interior, Gàmbia. Aquest es distribueix des de la costa fins a uns 400km a l'interior en línia recta, tot seguint el curs del riu que porta el mateix nom del país. De tal manera que divideix Senegal gairebé en dos territoris. I aprofitant-se d'aquest fet, fa pagar altes tarifes als camions senegalesos al travessar Gàmbia, per transportar mercaderies cap al sud del país. Fet que porta a continues discussions entre governs d'ambdós països, i tancaments de les seves fronteres freqüentment. Així que amb l'Anna vam decidir fer el trajecte Ziguinchor, la capital de la Casamance, Dakar amb vaixell. Tot un bonic dia de viatge. Arribàvem a la matinada, pels vols de les 7h. Com aquell qui diu, va ser trepitjar Dakar que els meus peus em van portar a la primera ferreteria que van trobar.

Les mateixes barres d'acer, les mateixes grifes importades d'Itàlia, la mateixa pregunta, però aquí sí, hi va haver una diferent resposta. La dona que portava el negoci, una libanesa amb esperit comerciant, em va demanar quin ferro volia. Amablement em va deixar fer les meves comprovacions i, tal com ha de ser, les barres d'acer de diàmetre de 10mm es venien com a ferro del 10, les de 8mm com a ferro del 8 i així successivament. Després vam estar intercanviant unes paraules. Jo li vaig explicar el que havia trobat viatjant pel Senegal. No s'ho podia creure. A Dakar, la capital, la gran metròpolis, i als seus voltants, on hi viu un 40% de la població del país, segurament deu existir algun tipus de control en els materials de construcció. Però perquè fer-ho a la resta del país? Quina pèrdua de temps i diners viatjant amunt i avall.

Així que hi ha algun empresari que es dedica a vendre gat de 8mm cobrant-lo per llebre de 10mm i, fins ara, cap comprador no ha notat la diferència de gust entre la carn d'un i de l'altre.

Per si us ve el cap la pregunta de: “Perquè no compreu les barres d'acer directament a Dakar?” us diré que si disposéssim d'un camió ja ho hauríem fet, però no és el cas.

Una gran tortura

Com sempre, abans d'escriure les línies següents, vull deixar constància que no és la meva intenció ofendre a cap individu. Simplement, expressar el meu punt de vista de la situació a través de l'escriptura, posant-hi una toc d'humor per una lectura més amena. Doncs bé, dit això, continuo. I ho intentaré escriure el més ràpid possible, ja que no em queda gaire temps.

En aquests moments en què estic escrivint aquestes paraules, em trobo assentat al tamboret del mini escriptori de la meva habitació. Com de costum, fa un parell d'hores que ha marxat l'electricitat; mai saps quan tornarà. O sigui que haig d'acabar la crònica abans que s'esgotin els 35 minuts que em queden de bateria. Un fet com aquest, que marxi l'electricitat, quan passa a casa nostra, és la notícia del mes. Aquí, si hagués de ser la notícia del mes estaríem tot el dia enganxats al diari. Així que al final un s'hi acostuma. El que ja em costa més de suportar és el fet de que, em qüestió de dos mesos, s'hagi tornat a espatllar la bomba d'aigua per abastir la població. Recordareu que a principis de mars ja vaig comentar que ens havíem quedat sense aigua, i que vam tenir sort que s'arreglés en una setmana. Doncs ha tornat a passar. Ningú sap ben bé el motiu. Es diu que és per culpa del baix voltatge que arriba a Gassane i, com que la bomba necessita més potència per funcionar, al final cedeix i es para. Altres diuen que és Al·là qui ha volgut que fos així. Sigui com sigui, la qüestió és que viure, o sobreviure, uns dies -espero que no siguin gaires- sense massa aigua.

Per la meva sort, o gràcies a la meva capacitat de prevenir els esdeveniments, m'havia guardat un parell de garrafes d'aigua de 10l cadascuna, per aquestes emergències. Però, us heu parat mai a comptar quants litres d'aigua gastem a casa nostre al dia??? i no parlo d'aigua per veure, aquesta la guardo a part. Ja us dic jo que més de 10 litres diaris. Es diu que la mitjana a Catalunya és d'uns 150l diaris i a Estats Units la mitja arriba als 250l diaris. Aquí amb aquesta aigua faríem meravelles. De moment hem de fer meravelles per passar amb 3 litres al dia. Espero que el problema s'arregli aviat.

Doncs bé, després de fer la meva dutxa de 2 litres d'aigua, per treure'm la suor de tot un dia a més de 50º en ple sol, m'assento al mini menjador que m'he muntat a l'habitació (ja us passaré unes fotos de la nova distribució), tot a les fosques, encenc una espelma, aixeco la forquilla per fer queixalada i de sobte, com aquell qui no vol, comença a sonar una musiqueta que ressona per tot el poble. Més que una musiqueta, com ho diria, és un cant religiós. Resulta que avui hi ha una gran celebració religiosa al centre del poble; jo visc a... 100m!!! I aquesta celebració, que acaba de començar -ara són les 8h del vespre- diuen que durarà fins altes hores de la matinada. I jo no tinc ni 5 minuts de bateria per poder dissimular la festa amb la meva música del portàtil. Si arribo a demà, ja us explicaré com he passat la nit. Sort que m'han dit que ha guanyat el Barça, evidentment no he pogut veure el partit. Als 10 minuts de joc ha set quan ha marxat la corrent.

---

Ja torno a ser aquí!!! Es veu que avui Al·là, Déu, Buda o algun dels altres déus ha escolta les meves oracions i ha fet tornar l'electricitat. Gràcies. Això no treu però, que hagi de passar tota la nit escoltant cants religiosos dels quals no entenc ni una paraula. Com a mínim, tinc el meu portàtil encès, on puc escoltar música durant moltes hores. Així que... uuuiiiieeee!!! All-right, what's jamming!!!

Classe multilingüe

Aquestes línies estan especialment dedicades a totes aquelles persones que es dediquen al món de l'ensenyament, ja sigui en l'àmbit que sigui.

El projecte que estem duent a terme tracta sobre la formació de joves en tècniques de construcció i de gestió de centres socials. I les pràctiques de la formació de construcció és la mateixa construcció del centre social per la comunitat rural on es du a terme el projecte.

Com és d'esperar, la formació en tècniques de construcció es fa directament a l'obra, fent la majoria de les explicacions in situ, o sigui, en el moment d'executar-se l'obra. Tot i això, n'hi que sigui un diminut percentatge, es dona alguna part teòrica; nosaltres em aprofitat una aula de l'escola per poder-la realitzar.

D'això us volia parlar. Del fet de donar una classe teòrica, fent explicacions en una pissarra, tot esperant que els alumnes en prenguin apunts i preguntin tots els dubtes que tinguin. L'Anna i jo, el dia abans, vam estar preparant els punts que volíem tractar en aquesta primera classe, ordenant-los per seguir un ordre i sense posar molts temes, per no cansar el grup.

Abans de començar la classe, ja érem conscients de que no ho tindríem fàcil per fer-nos entendre. L'Anna no parla francès i jo el parlo fins un cert punt, i pel què fa el wòlof... xapurragem quatre paraules. Però un cop vam començar, ens vam adonar de lo feixuc que seria aquest tema. Per sort hi ha un noi del grup, en Soulymane, que és molt espavilat i de seguida capta les idees per traduir-les. Doncs bé, jo feia la meva explicació en francès, ell i 3 més ho entenien, i llavors, en Souleymane, feia una primera traducció en wólof, per la majoria que no entén el francès, i després en polar, perquè hi ha un altre noi que no entén massa el wòlof.

Així que imagineu-vos, haver d'utilitzar 3 llengües per poder fer una explicació, la cosa ja s'allargava, però no s'acaba aquí. Tot plegat em demanaven algun dubte que jo no el sabia respondre, ja que era més de paletes. Jo li demanava a l'Anna, ella m'ho explicava, jo li explicava a en Souleymane i ell li explicava al que ho havia demanat amb wòlof i després amb polar perquè l'altre noi també ho entengués. Però encara no s'ha acabat.

Hi va haver un moment que amb l'Anna ens vam fixar amb els apunts que prenien. Jo havia apuntat les proporcions dels blocs de terra comprimida. Ho havia escrit amb francès assegurant-me de no fer cap falta, i amb la millor lletra que els meus dits em permetien. Doncs de sobte, mirem la llibreta d'un dels nois que no parla francès i encara no havia escrit res. Tenia la llibreta oberta pel què per nosaltres seria la última pàgina, amb el bolígraf apuntant l'extrem superior dret, tot intentant deixar impreses algunes paraules en aquell full, però li resultava impossible. Resulta que no havia anat a l'escola primària ni secundària, fet pel qual no sabia parlar francès. Només havia anat a l'escola alcorànica fins als 7 anys, on s'havia après l'alcorà de memòria i a escriure l'àrab. L'àrab s'escriu de dreta a esquerra i utilitza un alfabet completament diferent al nostre. Evidentment, en veure les paraules escrites en francès, que no s'havia interpretar, ni tant sols per on començar a fer-ho, se li feia el cap una bola. I com ell, uns quants més.

Així que a part de tot l'enrenou de les traduccions, en Souleymane, els hi dictava el que hi havia escrit, lentament, perquè ho poguessin escriure a les seves llibretes. Gràcies Souleymane.

En veure tot aquest panorama, amb l'Anna vam reduir el temari preparat per a la primera classe a una quarta part. Així que encara ens queden moltes classes. Però tal com diuen, val més lent i ben fet que...

Només em queda dir-vos, senyors/es professors/es, que si un alumne no us entén en una classe, proveu de canviar d'idiomes, tan parlats, com escrits, com de símbols.

Glace Cumeras

En la nostre primera estada al Senegal, ens vam poder adonar d'un inici d'acumulació de deixalles, principalment plàstics, al voltant de les poblacions, ja fossin grans ciutats o petits viles.

D'això fa 3 anys i mig. Ara som 2011 i la muntanya de merda ha anat creixent. Està arribant a un punt que, tot anant per la carretera, pots saber quan vindrà un poble pels camps de plàstics que hi ha abans. Tal com parles d'un camp de blat de moro, una planta cada 50 cm, pots dir el mateix d'un camp de plàstics. L'espècia principal són les bosses de plàstic, però n'hi ha de molts altres tipus. Ara pot fer molta gràcia, però és realment un problema, ja que cada vegada n'hi ha més, és un creixement exponencial i no s'està fent res al respecte.

Amb l'arribada dels primers congeladors, la majoria importats de segona mà d'Espanya o d'Itàlia per familiars que havien emigrat, les famílies corresponents van començar a posar al mercat la venta de gel. Penseu que aquí hi fa molta calor i a part els congeladors no es poden fer servir per guardar-hi gaires coses més pel fet de que hi ha talls de corrent contínuament i el menjar es faria malbé.

La gent compra el gel i el posa a dins de termos per mantenir les begudes fresques. Fins aquí cap problema. Però resulta que per fer el gel fan servir una pràctica poc respectuosa amb el medi ambient. El procés és el següent: compren bosses de plàstic transparents, on hi cap 1 litre d'aigua, l'omplen d'aigua, la tanquen amb un nus i la posen al congelador. A part del fet de que el procés és poc pràctic, i que de tan en tan se'n trenca alguna que suposa uns merders a dins del congelador per després treure el gel, un cop has comprat el gel i l'has utilitzat, els trossos de bossa restants van directament al terra i, al cap d'uns dies, són plantats als camps de plàstic.

A la casa on estem venen gel. En deuen vendre unes 50 bosses diàries. I al poble hi deu haver de 10 a 15 cases que són fabricants de gel. Així que feu números. I cada vegada n'hi haurà més.

Així que jo, amb la meva tossuderia amb el tema, m'he decidit a intentar fer-hi alguna cosa. He estat guardant unes quantes ampolles de plàstic de llet i de sucs. Un cop nets els he omplert d'aigua i cap al congelador. El gel amb bossa el venen a 100F. Jo he pensat de vendre les ampolles a 200F el primer dia, i al segon, quan vinguin a comprar el gel, si em porten l'ampolla del primer dia, només els hi costarà 50F. D'aquesta manera s'acostumarien a guardar les ampolles, tot reutilitzant-les i es reduiria el cultiu de camps de plàstic. Però això és canviar tota una mentalitat i ja us dic jo que costarà molt. De moment tinc el meu primer client, el propietari del bar del poble. Li vaig comentar la idea i li va semblar bé. Avui m'ha vingut a comprar la primera ampolla i ha pagat els 200F sense problemes. Esperem si ho h entès i demà me la retorna.

Sé que aquest fet és només un granet de sorra al mig del desert, i que el que realment convindria és fer una bona campanya de sensibilització a nivell nacional parlant sobre els problemes que poden produir aquestes deixalles, però per algun lloc es comença. I de moment, encara no tinc el telèfon del president.

Aps, li he posat el meu nom, Glace Cumeras. Si la cosa tira bé entraré a la història, jejeje!!!

Fotos i més fotos!!!

  Aprofitem la nostra estada a Dakar, sinònim de millor connexió a Internet, per escriure unes quantes línies de fotos.

  un dia de pesca...

 

   el monument de la renaixença africana.

   de compres...

   canvi de casa..