Glace Cumeras

En la nostre primera estada al Senegal, ens vam poder adonar d'un inici d'acumulació de deixalles, principalment plàstics, al voltant de les poblacions, ja fossin grans ciutats o petits viles.

D'això fa 3 anys i mig. Ara som 2011 i la muntanya de merda ha anat creixent. Està arribant a un punt que, tot anant per la carretera, pots saber quan vindrà un poble pels camps de plàstics que hi ha abans. Tal com parles d'un camp de blat de moro, una planta cada 50 cm, pots dir el mateix d'un camp de plàstics. L'espècia principal són les bosses de plàstic, però n'hi ha de molts altres tipus. Ara pot fer molta gràcia, però és realment un problema, ja que cada vegada n'hi ha més, és un creixement exponencial i no s'està fent res al respecte.

Amb l'arribada dels primers congeladors, la majoria importats de segona mà d'Espanya o d'Itàlia per familiars que havien emigrat, les famílies corresponents van començar a posar al mercat la venta de gel. Penseu que aquí hi fa molta calor i a part els congeladors no es poden fer servir per guardar-hi gaires coses més pel fet de que hi ha talls de corrent contínuament i el menjar es faria malbé.

La gent compra el gel i el posa a dins de termos per mantenir les begudes fresques. Fins aquí cap problema. Però resulta que per fer el gel fan servir una pràctica poc respectuosa amb el medi ambient. El procés és el següent: compren bosses de plàstic transparents, on hi cap 1 litre d'aigua, l'omplen d'aigua, la tanquen amb un nus i la posen al congelador. A part del fet de que el procés és poc pràctic, i que de tan en tan se'n trenca alguna que suposa uns merders a dins del congelador per després treure el gel, un cop has comprat el gel i l'has utilitzat, els trossos de bossa restants van directament al terra i, al cap d'uns dies, són plantats als camps de plàstic.

A la casa on estem venen gel. En deuen vendre unes 50 bosses diàries. I al poble hi deu haver de 10 a 15 cases que són fabricants de gel. Així que feu números. I cada vegada n'hi haurà més.

Així que jo, amb la meva tossuderia amb el tema, m'he decidit a intentar fer-hi alguna cosa. He estat guardant unes quantes ampolles de plàstic de llet i de sucs. Un cop nets els he omplert d'aigua i cap al congelador. El gel amb bossa el venen a 100F. Jo he pensat de vendre les ampolles a 200F el primer dia, i al segon, quan vinguin a comprar el gel, si em porten l'ampolla del primer dia, només els hi costarà 50F. D'aquesta manera s'acostumarien a guardar les ampolles, tot reutilitzant-les i es reduiria el cultiu de camps de plàstic. Però això és canviar tota una mentalitat i ja us dic jo que costarà molt. De moment tinc el meu primer client, el propietari del bar del poble. Li vaig comentar la idea i li va semblar bé. Avui m'ha vingut a comprar la primera ampolla i ha pagat els 200F sense problemes. Esperem si ho h entès i demà me la retorna.

Sé que aquest fet és només un granet de sorra al mig del desert, i que el que realment convindria és fer una bona campanya de sensibilització a nivell nacional parlant sobre els problemes que poden produir aquestes deixalles, però per algun lloc es comença. I de moment, encara no tinc el telèfon del president.

Aps, li he posat el meu nom, Glace Cumeras. Si la cosa tira bé entraré a la història, jejeje!!!

Fotos i més fotos!!!

  Aprofitem la nostra estada a Dakar, sinònim de millor connexió a Internet, per escriure unes quantes línies de fotos.

  un dia de pesca...

 

   el monument de la renaixença africana.

   de compres...

   canvi de casa..

L'aigua, el petroli de la regió

Abans d'explicar-vos la història d'avui al dematí, us haig de posar el corrent de la situació del servei d'abastament d'aigua del poble on vivim.

Antigament, fa unes tres generacions, hi havia un riu que passava per la regió. Però amb el procés de desertificació de la zona, es va assecar fins al punt de desaparèixer. A mitjans de segle XX, es va construir un pou per accedir a l'aqüífer subterrani que hi ha a uns 270m de profunditat, a sota la vila. L'aigua era bombada fins a un gran dipòsit, d'uns 20m de diàmetre, que hi ha a la superfície. Llavors venia tota la població amb dipòsits d'aigua per portar-la a cada casa, ja sigui amb carro o a sobre dels caps. A la casa on nosaltres estem hi anaven un cop cada quatre dies.

A mitjans del 2008, amb un projecte del govern per millorar les condicions de vida a les comunitats rurals, es va construir un dipòsit elevat. D'aquesta manera, es va poder començar a construir un sistema d'aigua corrent per tota la vila, podent arribar a bastants quilòmetres. Veritablement un gran progrés per la zona. Així que ara pots veure, a les cases més riques, una aixeta al mig del pati, amb un comptador al costat.

Els primers dies d'estar a Gassane, ens va sobtar veure que cada dia al dematí, omplien tot de barrils i garrafes amb aigua. I que l'utilitzaven d'allà i no directament de l'aixeta. A mida que anaven passant els dies vam anar entenent el perquè. Com a tot arreu, hi ha persones que moroses, que no paguen el servei. I l'única manera que té la companyia d'aigua per fer-los pagar és tallant l'aigua. Però resulta que l'única manera que tenen de tallar-los-hi l'aigua és tancant la clau de pas general del pou. Així que, si hi ha dues o tres famílies que no paguen, tot el poble es queda sense aigua.

I avui al dematí ja ha set el “colmo”. M'aixeco del llit, surto a fora per anar al lavabo i veig 3 cubells plens d'una aigua d'una tonalitat entre gris i marró, amb uns escarabats aquàtics nedant a dintre, com si d'una piscina es tractés. Mig amb wòlof mig amb símbols, l'Aicha (la mare de la casa on vivim) m'ha explicat que ahir a la nit hi va haver un problema amb el motor de la bomba o amb la canonada, i que no surt més aigua. Llavors, parlant amb la Bigue, una de les noies que viu a casa, (ella parla francès) m'ha comentat que cada any passa el mateix i que, sinó hi ha ningú del poble que va fins a Louga (la capital de la reigó a uns 200km) per solucionar-ho, pot estar un mes així, ja que el govern no hi dedica masses esforços. Així que l'Abdou, amb un grup d'homes, han pujat el cotxe en direcció a Louga. Esperem que tronin aviat i amb la solució.

Ja us explicaré com ha acabat l'història o, més aviat, com hem sobreviscut.

Roger Ndao

De cacera analfabeta

Fa uns dies va ser el meu aniversari. Mai l'havia celebrat tant lluny de la família, de la família catalana, perquè ha arribat un punt que ja es pot considerar que tenim la nostra pròpia família a Gassane. De fet, l'Anna i jo, aquí, hem canviat els nostres cognoms per Ndao, i ens han sortit germans, tiets i cosins de tots els racons.

Un dia abans de celebrar l'aniversari, vam anar a caçar perdius i uns altres ocells amb el cos molt gros i el cap minúscul. Jo no havia anat mai abans de cacera, però havia vist caçadors pels boscos de Catalunya, i ja us dic jo que no té res a veure. Aquí anàvem amb el cotxe; l'Abdou conduint, jo de copilot i al darrera en Samba i l'Elimane, dos nois d'uns 14 anys. Circulàvem pel mig de la sabana, com un lleopard cercant la seva presa, i en veure la nostra víctima, ens hi acostàvem silenciosament, sense apagar el motor, l'Abdou treia la seva escopeta, “Roger, un cartutx vermell” em deia, el carregava, apuntava i... foc!!! I com un xiulet sortien ben de pressa del cotxe els dos nois amb un punyal a les mans a agafar l'ocell, abans que no s'escapés malferit. Després d'haver-ne atrapat un parell, l'Abdou va dir que no es conformava amb això, i que en volia matar més d'un amb el mateix cartutx. Jo pensava que em vacil·lava, però què va. Quan trobava un grup d'aquests ocellots, donava voltes al seu voltant fins a tenir-ne uns quants alineats i... foc!!! I tot seguit veies que dos o tres es quedaven mig moribunds. Realment va ser una bona cacera. Només ens va faltar un bon senglar, però és clar, ells no en mengen. Aquests musulmans no saben el que es perden, jejejeje!!!

A mitja cacera, vam passar per la casa d'un seu vell amic de la infantesa. L'Abdou passa bastant temps a Catalunya i quan torna dedica molt temps a anar a visitar els amics que fa molts temps que no veu. Aquest seu amic és pular. Els pular són el poble nòmada més gran de l'Àfrica Subsahariana. Els pots trobar des de les costes del Senegal fins a l'est del Sudan. Us sona la típica imatge d'un gran ramat de vaques i cabres blanques i seques caminant per la sabana amb quatre pastors? Doncs aquests són els polars. Ja fa uns anys que n'hi ha molts que s'han quedat a viure en un mateix lloc, a dintre de mitjanes o grans poblats, ciutats o a les afores de petites viles per cuidar els seus ramats. Aquest amic de l'Abdou havia optat per aquesta darrera opció.

Tot circulant per un camí de ralli, trobes quatre cabanes de palla formant un cercle, ballades pel darrera amb una fil ferro trencat en certs punts, un parell d'arbres, tot de llenya apilonada, un carro amb un dipòsit d'aigua a sobre i tot d'animals corrent amb total llibertat per la zona. A mesura que ens hi anàvem acostant anàvem reconeixent siluetes de persones que sortien de les diferents cabanes, en sentir el motor del cotxe.

Vam deixar al cotxe al costat de la tanca, a sota l'arbre, i de seguida van venir un parell de nois d'uns 13 anys a donar-nos la benvinguda i a fer-nos entrar. Ens van treure un matalàs d'una de les cabanes, el van posar a sobre d'uns bancs que fan entrelligant troncs i ens hi vam asseure. Llavors van començar les salutacions. Realment feia molt temps que l'Abdou no el veia, ja que només coneixia un parell dels seus 6 fills. Es van estar explicant les seves batalletes dels últims anys, com els hi havia anat a cada un, presentant els acompanyants de cadascú, tot fent la típica cerimònia del te. Evidentment, el seu amic li va demanar què hi feia aquell toubab (o sigui jo), amb ell.

Entre mig de la conversa, l'Abdou m'anava traduint el que deien. Em va deixar bastant paralitzat el que em va dir. Resulta que la seva filla gran, gran però de 14 anys, s'havia casat feia un any i ja no vivia a casa. Avui hi era de visita, però normalment es passava el dia en una altra casa com aquesta, fent les feines domèstiques. No havia anat a l'escola, i no perquè fos lluny. I els seus germans seguien tots els mateixos passos. Jo li vaig demanar a l'Abdou que com podia ser. No hi va haver resposta contundent.

L'Abdou és un home molt savi, té 50 llargs anys, però escolta el consell que li pugui donar un nen de 5 anys. Els seus fills tots han passat per l'escola, i avui en dia jo puc parlar amb francès amb ells sense masses problemes. Poden quedar-se al poble treballant de qualsevol ofici, però també tenen l'oportunitat de fer estudis superiors i arribar a la universitat. Doncs l'Abdou va començar a parlar amb el pare, perquè deixés que la seva filla petita de 5 anys pogués venir a viure a casa l'Abdou. Així ell la portaria a l'escola i li donaria de menjar i un llit per dormir. Evidentment a la nena no li va fer cap gràcia haver de marxar de casa acompanyada de dos homes, dels quals un era toubab, i dos nois. Li vaig comentar a l'Abdou que el que havia de fer, era anar a passar tot un dia a casa al seu amic, però amb la seves filles. Així es farien amigues de la nena, i no seria tant difícil per ella marxar de casa. Em va prometre que ho faria; l'Abdou és un home de paraula.

El Senegal és un dels països més segurs de l'Àfrica Occidental. Des de la seva independència el 4 d'abril del 1960, no hi ha hagut cap cop d'estat, ni cap guerra civil. Només hi ha el problema de les guerrilles de la Baixa Casamance, al sud del país (un dia ja us en parlaré). Però per la resta és bastant estable, en comparació als altres països de la zona. Dol bastant saber que en un dels països més desenvolupats de l'Àfrica Occidental no hi hagi cap llei que obligui a escolaritzar, ni que sigui uns quants anys, la mainada. I això que l'accés a l'escola és totalment gratuit.

Roger Ndao