De cacera analfabeta

Fa uns dies va ser el meu aniversari. Mai l'havia celebrat tant lluny de la família, de la família catalana, perquè ha arribat un punt que ja es pot considerar que tenim la nostra pròpia família a Gassane. De fet, l'Anna i jo, aquí, hem canviat els nostres cognoms per Ndao, i ens han sortit germans, tiets i cosins de tots els racons.

Un dia abans de celebrar l'aniversari, vam anar a caçar perdius i uns altres ocells amb el cos molt gros i el cap minúscul. Jo no havia anat mai abans de cacera, però havia vist caçadors pels boscos de Catalunya, i ja us dic jo que no té res a veure. Aquí anàvem amb el cotxe; l'Abdou conduint, jo de copilot i al darrera en Samba i l'Elimane, dos nois d'uns 14 anys. Circulàvem pel mig de la sabana, com un lleopard cercant la seva presa, i en veure la nostra víctima, ens hi acostàvem silenciosament, sense apagar el motor, l'Abdou treia la seva escopeta, “Roger, un cartutx vermell” em deia, el carregava, apuntava i... foc!!! I com un xiulet sortien ben de pressa del cotxe els dos nois amb un punyal a les mans a agafar l'ocell, abans que no s'escapés malferit. Després d'haver-ne atrapat un parell, l'Abdou va dir que no es conformava amb això, i que en volia matar més d'un amb el mateix cartutx. Jo pensava que em vacil·lava, però què va. Quan trobava un grup d'aquests ocellots, donava voltes al seu voltant fins a tenir-ne uns quants alineats i... foc!!! I tot seguit veies que dos o tres es quedaven mig moribunds. Realment va ser una bona cacera. Només ens va faltar un bon senglar, però és clar, ells no en mengen. Aquests musulmans no saben el que es perden, jejejeje!!!

A mitja cacera, vam passar per la casa d'un seu vell amic de la infantesa. L'Abdou passa bastant temps a Catalunya i quan torna dedica molt temps a anar a visitar els amics que fa molts temps que no veu. Aquest seu amic és pular. Els pular són el poble nòmada més gran de l'Àfrica Subsahariana. Els pots trobar des de les costes del Senegal fins a l'est del Sudan. Us sona la típica imatge d'un gran ramat de vaques i cabres blanques i seques caminant per la sabana amb quatre pastors? Doncs aquests són els polars. Ja fa uns anys que n'hi ha molts que s'han quedat a viure en un mateix lloc, a dintre de mitjanes o grans poblats, ciutats o a les afores de petites viles per cuidar els seus ramats. Aquest amic de l'Abdou havia optat per aquesta darrera opció.

Tot circulant per un camí de ralli, trobes quatre cabanes de palla formant un cercle, ballades pel darrera amb una fil ferro trencat en certs punts, un parell d'arbres, tot de llenya apilonada, un carro amb un dipòsit d'aigua a sobre i tot d'animals corrent amb total llibertat per la zona. A mesura que ens hi anàvem acostant anàvem reconeixent siluetes de persones que sortien de les diferents cabanes, en sentir el motor del cotxe.

Vam deixar al cotxe al costat de la tanca, a sota l'arbre, i de seguida van venir un parell de nois d'uns 13 anys a donar-nos la benvinguda i a fer-nos entrar. Ens van treure un matalàs d'una de les cabanes, el van posar a sobre d'uns bancs que fan entrelligant troncs i ens hi vam asseure. Llavors van començar les salutacions. Realment feia molt temps que l'Abdou no el veia, ja que només coneixia un parell dels seus 6 fills. Es van estar explicant les seves batalletes dels últims anys, com els hi havia anat a cada un, presentant els acompanyants de cadascú, tot fent la típica cerimònia del te. Evidentment, el seu amic li va demanar què hi feia aquell toubab (o sigui jo), amb ell.

Entre mig de la conversa, l'Abdou m'anava traduint el que deien. Em va deixar bastant paralitzat el que em va dir. Resulta que la seva filla gran, gran però de 14 anys, s'havia casat feia un any i ja no vivia a casa. Avui hi era de visita, però normalment es passava el dia en una altra casa com aquesta, fent les feines domèstiques. No havia anat a l'escola, i no perquè fos lluny. I els seus germans seguien tots els mateixos passos. Jo li vaig demanar a l'Abdou que com podia ser. No hi va haver resposta contundent.

L'Abdou és un home molt savi, té 50 llargs anys, però escolta el consell que li pugui donar un nen de 5 anys. Els seus fills tots han passat per l'escola, i avui en dia jo puc parlar amb francès amb ells sense masses problemes. Poden quedar-se al poble treballant de qualsevol ofici, però també tenen l'oportunitat de fer estudis superiors i arribar a la universitat. Doncs l'Abdou va començar a parlar amb el pare, perquè deixés que la seva filla petita de 5 anys pogués venir a viure a casa l'Abdou. Així ell la portaria a l'escola i li donaria de menjar i un llit per dormir. Evidentment a la nena no li va fer cap gràcia haver de marxar de casa acompanyada de dos homes, dels quals un era toubab, i dos nois. Li vaig comentar a l'Abdou que el que havia de fer, era anar a passar tot un dia a casa al seu amic, però amb la seves filles. Així es farien amigues de la nena, i no seria tant difícil per ella marxar de casa. Em va prometre que ho faria; l'Abdou és un home de paraula.

El Senegal és un dels països més segurs de l'Àfrica Occidental. Des de la seva independència el 4 d'abril del 1960, no hi ha hagut cap cop d'estat, ni cap guerra civil. Només hi ha el problema de les guerrilles de la Baixa Casamance, al sud del país (un dia ja us en parlaré). Però per la resta és bastant estable, en comparació als altres països de la zona. Dol bastant saber que en un dels països més desenvolupats de l'Àfrica Occidental no hi hagi cap llei que obligui a escolaritzar, ni que sigui uns quants anys, la mainada. I això que l'accés a l'escola és totalment gratuit.

Roger Ndao